Entrevista

Zinteta

Cinta Tort Cartró té vint-i-tres anys i és de Torrelles de Llobregat. Hem tengut el plaer de tenir-la entre nosaltres, a Palma, per gaudir del seu taller de «Pintura corporal com a eina d’apoderament i de reapropiació de les nostres cures». Abans de començar el taller hem fet una entrevista a na Cinta per conèixer-la una mica més, i també perquè ens expliqués el seu projecte artístic en què l’art i el feminisme es conjuminen per donar pas a una emancipació que aplaudeix les marques, l’afecte, les cicatrius i l’escolta al propi cos. Les seves intervencions artístiques per mitjà de la pintura i els colors li permeten crear un acte polític enfront de les opressions sistèmiques patriarcals i, com a resultat, donar pas a una reconciliació amb nosaltres mateixes, a tenir cura de preguntar-nos com estem, i a estimar-nos bé.

Na Cinta ens ha acollit la mar de bé i ens ha respost de manera molt natural i simpàtica les preguntes que li hem preparat.

Per què el nom «Zinteta»? Molta gent m'ho pregunta, i em sorprèn que ningú no sàpiga que ve de Cinta! (riu). Quan Instagram va néixer, que jo feia 1r o 2n de Batxillerat, vaig pensar... quin nom escric? Cinteta! Com puguis dir Clareta, etc. I amb zeta, mola! Estèticament em semblava innovador escriure-ho amb zeta. I aquest Instagram personal va fer el salt a l’Instagram artístic. És un nom que prové del meu nom, i jo l'he modificat segons com m'ha fluït, ja que podria haver dit que el meu nom artístic fos Cinta Tort ―que és el meu nom―, però m’agrada que sigui una paraula i doni tot un joc.

 

A què et dediques professionalment? Ara mateix em dedico professionalment a tot al que se’n deriva del meu projecte artístic (que també inclou la meva faceta d’il·lustradora). Ja sigui, per exemple, des de fer un encàrrec d’una il·lustració per X cosa, fins a fer tallers ―que això és el que més m’agrada de la meva feina. També faig xerrades, exposicions, i tinc la meva botiga on hi ha tota una sèrie de marxandatge, com ara bosses, samarretes, postals, adhesius, etc. És molta feina però inclou diferents eixos: la botiga digital, els tallers, la participació en jornades i els encàrrecs que pugui tenir. Per exemple, vaig començar a fer els primers tallers fa dos anys i mig i, des de llavors, tot ha anat creixent i fa un any més o menys que soc autònoma. Són tallers de pintura corporal i tallers d’il·lustració; és a dir, tots els tallers artístics que realitzo són d’una perspectiva vivencial i d’entendre que totes podem ser persones creadores. M’agrada molt pintar perquè deixo fluir allò que sento en aquell moment, i estic en una línia que per a mi és molt còmoda perquè soc fidel a qui som.

Explica’ns amb més detall en què ha consistit el taller que has realitzat a Palma. El taller té per nom «Taller de pintura corporal com a eina d’apoderament i de reapropiació de les nostres cures». I per a mi, el taller, és un espai on poder cuidar-nos, escoltar-nos, i acompanyar-nos. Ens falten espais segurs on puguem sentir-nos còmodes, per a mi això és molt important. Són tallers on treballem tot un clima previ de confiança i de cura per després fer un treball amb el cos, i cadascú ho porta al ritme que vol. Sempre dic el mateix: jo t’ofereixo un espai i tu reculls el que vulguis; respecta el teu punt vital, respecta’t a tu. Hi ha tota una sèrie de dinàmiques; tant de contacte, com de jugar, etc., i llavors dinàmiques de pintar per obrir una part més creativa i que la gent pugui expressar tot allò que ha generat prèviament.

 

Al capdavall, també, es tracta de tenir un clima de reciprocitat amb les al·lotes que s’apunten als tallers. Clar, i no tots els tallers són iguals. De vegades he sentit que es genera un clima en què jo mateixa dic que això no funciona i, per tant, he d’improvisar.

 

I si això passa, què fas exactament? M’ha passat a dos o tres tallers. Molts cops el que faig és intentar, de vegades no pots, o altres vegades és simplement la dinàmica que s’esdevé com a grup. Però en general la gent surt contenta. I hi ha tallers en què jo mateixa surto dient uau, aquest taller m’ha vibrat; o d’altres en què dic bé, un taller més. També depèn de l’estat d’ànim que tingui aquell dia.

 

Quina sol ser la franja d’edat de persones que venen als teus tallers? Als tallers sol venir gent d’entre els 18 i els 30 anys. Primer, perquè és la gent que més em segueix. Sí que és veritat que de tant en tant apareix algú de trenta i llargs. Quan organitzo tallers, sola, la informació és la que jo faig via xarxa (via web, via Facebook i via Instagram) i, per tant, ve la gent que em segueix. Quan ho munta un centre cívic o un Ajuntament municipal, la franja d’edat sol variar.

 

Podria ser, també ―si em permets caure en estereotips― que la gent jove tengui una mentalitat més oberta, en general, que la gent més gran? És veritat que la gent més gran que ve sol tenir una ment més oberta. Llavors hi ha altra gent que ve i diu vinga, provem, i després se’n va molt a gust. El que més m’agrada de treballar amb Ajuntaments és que arribo a un perfil que per mi tota sola em costa arribar, i el meu objectiu és poder arribar a un perfil molt més ampli. I, de fet, per una banda sí que hi arribo perquè he fet treballs amb grups de maternitat, amb dones grans, etc., però als tallers m’agradaria que vingués gent més adulta.

Zinteta també ens explica que participa en taules rodones sobre l’art com a eina en la lluita feminista, la meva perspectiva com a dona que intenta aportar un projecte, com també projectes artístics d’incidència dels cossos, o bé taules rodones entorn de l’agorafòbia. Tot això, al final, són eixos que m’han tocat i que treballo, i abans de començar solc explicar el meu projecte. M’agraden molt les converses, és a dir, reunir-nos quatre persones i parlar sobre coses, com una taula rodona – conversa, i després arriba el torn de preguntes.

 

T’agrada Barcelona? Barcelona m’agrada perquè no hi visc (riu). De vegades em plantejo que podria ser interessant viure-hi perquè el moviment cultural que hi ha allà, com a qualsevol capital, és impressionant. Soc conscient que, si hi visqués, em mouria encara més però, per altra banda, no vull que tot se centralitzi a la ciutat, perquè crec que hem de crear coses a fora del nucli urbà, ja que si no és així, estem centralitzant molta gent en un lloc on no tothom és d’allà. Aleshores, a mi Barcelona m’agrada; sí que és veritat que estic molt dolguda amb tot el turisme excessiu, és a dir, està molt bé que hi hagi una riquesa cultural, però Barcelona ja no és dels barcelonins; és una ciutat que està molt venuda. Excepte els barris que ara habito, que són més perifèrics perquè ja d’alguna manera trenquen. Però sí que m’agrada anar a Barcelona, treballar-hi, però viure-hi també és estressant.

 

Com va sorgir la idea de començar a pintar damunt cossos femenins? Amb quin objectiu ho fas? Jo sempre dic que, al final, tot neix de quelcom personal. Porto tota la vida pintant i sempre he tingut inquietuds. Jo era una persona que, amb totes les meves batalles amb el propi cos, a l’hora de pintar vaig trobar un espai d’expressió, de cuidar-me, de relaxar-me. A poc a poc, amb la pintura, vaig començar a parlar de coses ―perquè, al cap i a la fi, tot el que és art, és expressió de la part emocional. Arran de parlar de coses que jo vivia, vaig decidir posar atenció al tema del cos. I com neix això? Doncs neix perquè un dia vaig decidir pintar-me, quan vivia a Madrid, i com que ja feia uns mesos que elaborava tota una il·lustració que parlava de com vivia la menstruació i de coses que m’afectaven ―però, com ja dic, tot en l’àmbit il·lustratiu―, em va semblar interessant traslladar aquest projecte al cos des de la fotografia. Per això, aquell dia vaig començar a experimentar amb el meu cos i, realment, no és cap ximpleria, perquè em vaig adonar que hi havia parts del meu cos que feia temps que no mirava o que no prestava atenció. Això em va permetre fer un canvi de mirada. I d’aquí neix; de provar-ho amb mi, de parlar-ho amb companyes i provar coses amb elles. És una experiència que neix del cor, de la meva necessitat de com sanar això.

 

Com definiries el concepte d’apoderament femení? En quin moment t’has sentit apoderada? M’agradaria explicar-ho per mitjà d’un exemple. Ara mateix, vaig amb roba d’estiu: porto un top on se’m veu la panxa, vaig sense depilar, amb el cabell descambuixat, etc. Fa dos anys, tot això, era impensable per a mi. Fa un any, sí. Per a mi, doncs, això és l’apoderament individual que jo faig amb tot això: l’apoderament individual parteix també d’un apoderament col·lectiu, és a dir, jo sense fer quelcom col·lectiu, no arribaria a aquesta fita de manera individual. L’apoderament és ser capaç d’afrontar aquestes pors i aquests malestars que tinc; abraçar-los, sanar-los, treballar-los des de la col·lectivitat, sentir que puc compartir-ho amb companyes, que puc generar un espai on parlar-ne i, a poc a poc, anar fent coses a la meva vida que em facin sentir millor amb el que realment jo sento. Jo no hauria aconseguit anar avui així vestida en un avió ―que per mi vaig diva (riu), però fa quatre anys això no t’ho hagués dit, i encara menys quan la gent et mira. Per a mi, tot això no hauria estat possible sense l’abraçada col·lectiva: els projectes, les meves amigues, i els espais socials no mixtes en què habito. L’apoderament no és quelcom instantani, sinó que és un viatge, un procés que no s’acaba. Tu no aniràs a un taller meu i sortiràs apoderada, però el meu taller et donarà un espai on pensar i aconseguir eines per afrontar les teves pors.

 

Per què existeixen connotacions negatives vers el cos no estereotipat femení? Creus que a l’inrevés ocorre el mateix? Vivim en una societat que és sexista, binària, etc., i això genera que hi hagi dos models; és a dir, home – dona, i que dintre d’aquests dos gèneres que la societat ha construït, tingues un cànon estètic. Òbviament, tot el que he patit ha vingut de la violència sistèmica que hi ha i que existeix; vivim en una societat que et diu que això ha de ser així. I llavors hi ha anuncis de depilació sense pèl i, alhora, depilant-se. O bé l’anunci de la menstruació; amb l’Evax fent la roda, i jo quan estic menstruant no faig la roda ni el pi, sinó que estic al llit. Amb això vull dir que, en realitat, tot això és pressió per haver de tenir un cos «modèlic». La violència que rebem és molt heavy.

 

És una violència tan simbòlica i indirecta que moltes vegades no en som conscients... Mira, jo he viscut la meva adolescència intentant canviar el meu cos. Per què? Perquè a mi m’han construït que he d’agradar i que he de ser d’aquesta manera. Però és que jo no soc així. Llavors... com puc passar-me set anys de la meva vida intentant ser allò que tanmateix no puc? Moltes vegades les nostres vides han girat entorn d’allò que la societat espera de nosaltres, i a encaixar dintre d’això. Clarament, hi ha dones com les de la model de Superpop i no estic dient que el seu cos no sigui vàlid ―és igual d’apte que el meu―, el problema està quan la societat i el sistema només fan visible aquest tipus de cos. Cal no oblidar que existeixen deu mil cossos més que no tenen cap mena de referents, i que es demanen com em puc estimar i com em puc escoltar si la referent que existeix és sempre la mateixa. Aleshores, la solució rau a desaprendre i construir.

 

Què és l’art per a tu? Per a mi l’art és una via de llibertat d’expressió, és a dir, sentir-te lliure podent expressar. I si ja es qüestiona quelcom social, és sensacional. L’art és un món d’emoció i de qüestionar-se coses.

 

Has rebut crítiques negatives en relació a la teva feina d’artista? Has trobat obstacles durant el camí? He rebut crítiques negatives perquè, al cap i a la fi, treballo per mitjà de les xarxes socials i no sé qui hi ha darrere; és molt fàcil ser anònim i tirar terra als altres. O sigui, he rebut crítiques constructives, les quals agraeixo. De fet, als tallers, sempre dic que el meu correu està a disposició per comentar-me qualsevol cosa, ja que al final, jo sola, no construeixo res, col·lectivament és quan construïm i avancem. Ara bé, la gent que escriu coses com vaya asco, vaya mierda, tú no tienes ni idea de lo que es, etc., no són crítiques que ajudin a construir-te. Em sento còmoda fent el que faig, i simplement el que vull és tirar això endavant i poder cobrar alguna cosa, ja que al final és la meva feina.

 

Quin consell donaries a les adolescents? Podria dir tantes coses... Però sobretot que no tinguin por de ser qui són, ni por de parlar les coses, de comunicar o expressar. Que es cuidin molt i s’envoltin d’espais segurs amb qui poder compartir els neguits. I que s’equivocaran, però no passa res perquè la vida també és equivocar-se.

 

De quina manera les persones ens hauríem d’estimar més? Per a mi és molt important que, per estimar-te, facis tot un exercici de construir molt. Que puguis anar a espais on et sentis lliure i puguis parlar. I que et donis temps per escoltar-te i cuidar-te. Si la gent s’estimés més, no hi hauria tants prejudicis ni estereotips, i el canvi cap a millor es notaria.

 

Què és el feminisme? Per què moltes persones confonen aquest concepte definint-lo com «un moviment per aconseguir que la doni sigui superior a l’home»? Clar, aquí passa una cosa, i és que es diu o s’ha dit molt això de «ni masclisme ni feminisme; igualtat» ―la típica frase que moltes de nosaltres, de petites, també hem dit. Què passa, doncs? Idò que la gent se sent atacada. En el moment en què et fereixen els privilegis, et sents atacat i clar, ya no te mola el feminismo. Jo, per exemple, tinc uns privilegis: soc blanca, soc cis, i per això moltes vegades he de callar perquè soc conscient dels privilegis que tinc. El que passa és que molta gent no vol treballar els seus privilegis, o no vol adonar-se que en té. I, com a conseqüència, pots trepitjar a altres persones, i això no hauria de passar.

 

Quin és el primer record que tens de ser tractada de manera diferent per la teva condició de dona? No et sabria dir un primer record com a tal, però sí que em va passar una cosa a l’eso que em va marcar molt, i va ser un professor. Suposadament, feia bromes que per a mi eren bromes de l’estil «les dones no aparquen bé», i clar, les meves cares ho deien tot. Recordo que aquell home deia moltes maxiruladas. Jo ja era conscient que aquell home deia bestieses, però molta gent que possiblement podia estar en un punt de més vulnerabilitat, s’ho podia acabar creient. I realment et preguntaves: Com pots dir això sent un professor d’un institut públic?

Llavors hi ha el tema de tornar a casa: amb qui tornes? Que t’acompanyin fins a la porta, eh? Haver de canviar el recorregut per tornar a casa, o bé arribar fins a l’extrem de no voler sortir aquella nit per por de tornar sola fins a casa. És la por que moltes de nosaltres sentim i no tenim cap culpa de sentir-nos així. És molt dur.

 

Creus que, ara com ara, comença a haver-hi més consciència feminista i més moviments reivindicatius? Crec que sí. Així i tot, encara queda molt per a recórrer.

 

Com fou la teva infància? El que recordo de la meva infància fins a primària, és ser molt feliç. Sí que recordo moments durs amb coses, però la balança s’inclina cap als instants positius; jugava molt i m’ho passava molt bé.

 

Què és per a tu la felicitat? Doncs és una bona pregunta perquè és quelcom que no em plantejo molt! Però per a mi és un estat, va per èpoques, no ets feliç sempre. Em costa definir què és la felicitat, però quan soc feliç no em costa gent identificar-ho; és quan estic amb la gent que vull i estimo, i com a persona et sents dins un espai de seguretat.

 

I ara que et coneixem una mica més...

 

Quina és la teva cançó preferida? M’encanta la música i no tinc una cançó preferida, en tinc deu mil! Em quedaria amb «Orgull», de Roba Estesa.

 

Quin és el teu llibre preferit? Més que llibres, he llegit molts d’assaigs. Per la qual cosa, et diria Pensamiento monógamo, terror poliamoroso; de Brigitte Vasallo. Parla molt del poliamor, de la no monogàmia, etc. Soc molt fan de Brigitte Vasallo.

 

Què t’agrada fer a les teves estones lliures? M’encanta anar a la muntanya, pintar, anar amb els meus amics i les meves amigues, i cuinar.

 

Muntanya o platja? No sabria triar! Les dues.

 

Estiu o hivern? Estiu. Necessito els moments d’hivern, però aquesta estació se’m fa molt llarga. En canvi, a l’estiu hi ha millor temperatura, hi ha més llum, etc.

 

Quina és la teva referent feminista? Les meves companyes, tant de col·lectiu com d’assemblea, perquè és amb la gent que visc i comparteixo aquest procés i aquest espai.


 

  • Facebook
  • YouTube
  • Instagram