• Grup Esspiral

Caterina Albert i Paradís

Caterina Albert i Paradís (Victor Català), fou una escriptora catalana, autora de la novel·la Solitud (1905), una de les obres literàries cabdals del modernisme.


Caterina Albert i Paradís nasqué l’11 de setembre de 1869 a la casa pairal de la família, al carrer Enric Serra, número 37 de l’Escala (Alt Empordà). Era la filla gran de Dolors Paradís Farrés i Lluís Albert Paradeda, ambdós de llinatge terratinent benestant.


Va formar-se principalment a casa de manera autodidàctica i, per això, rebé una forta influència intel·lectual de la seva àvia materna (Caterina Farrés i Sureda) i de la seva mare. Segons reconeix Albert en una carta, no cursà cap tipus d'estudi reglat «per ser la gran» dels germans i per «no poder deixar sols els majors, delicats de salut». Tot i així, va assistir breument a l'escola de la vila el 1873, a l'edat de quatre anys, i on segons relata en Mosaic (1946) no en guardava un bon record. També va ser interna en un col·legi de monges de Girona durant un any de la seva adolescència, on va aprendre francès i piano.


Inicià la seva carrera literària, de molt jove, col·laborant en l'Almanach de l'Esquella de la Torratxa. En aquesta publicació de caràcter satíric, hi publicà els seus primers textos —poemes de temàtica amorosa— entre el 1897 i el 1900 sota el pseudònim de Virgili d'Alacseal.


Victor Català

És al tombant de segle, el 1898, que es presenta als Jocs Florals d'Olot amb el poema «Lo llibre nou» i el monòleg «La Infanticida». Ambdues obres li foren premiades. Amb el monòleg, però, l'escriptora tingué un gran disgust, ja que el jurat d'aquell certamen s'escandalitzà quan va saber que darrere d'aquella peça de teatre, tan punyent per la seva temàtica, hi havia una jove escriptora de l'Escala. A partir d'aquell fet, Caterina Albert es va amagar darrere el pseudònim Víctor Català. El primer llibre que va treure a la llum va ser el poemari Lo cant dels mesos (1901) gràcies al matrimoni format per Josepa Carcassó i Miquel Sitjar. Ells van ser els que van descobrir la seva vocació literària i els que la van empènyer a publicar-lo en la tipografia de L'Avenç. El 1901, també va publicar el seu únic recull de monòlegs, en vida seva: 4 monòlegs en la tipologia de L'Avenç. A partir d'aleshores, també, inicià la seva col·laboració literària en la revista modernista Joventut. El 1902 és quan els recull en el llibre titulat Drames rurals i quan el misteri del seu pseudònim comença a ser conegut. De l'angoixa que li produeix aquest fet, en parla en la seva relació epistolar amb Narcís Oller, un dels seus mestres, i amb Joan Maragall, un altre mestre. Amb el pseudònim, pot escriure allò que li plau més, sense que la seva literatura hagi de tenir un límit moral.


El 1926, quan el noucentisme ja està liquidat, intenta introduir-se en el panorama literari del moment amb la publicació de la seva segona i última novel·la, Un film. El 1924, va guanyar el segon accèssit a l'Englantina d'or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema «Cavalls del port». No serà fins al 1944 que traurà a la llum una altra obra. En aquest cas, serà el seu primer recull de narracions en castellà: Retablo (1944). Dos anys més tard, publicarà un recull de proses literàries sobre temes domèstics, Mosaic (1946), en l'editorial Dalmau. Pocs anys més tard, iniciarà una relació professional prolífica amb l'editorial Selecta, en què publicarà Vida molta (1950) i Jubileu (1951), els seus últims reculls de narracions, i les seves Obres completes (1951, 1972). Després de la seva mort, Selecta anirà reeditant l'obra.

  • Facebook
  • YouTube
  • Instagram